Clausura

 

Per la incapacitat demostrada d'acabar – i continuar – res amb un mínim de cap i peus ho deixo estar.

Infinites gràcies a tots els que han deixat caure paraules amables per aquí a prop.

Als qui vaig donar la meva direcció de correu electrònic, doncs encara hi soc per allà.

Pel que volgueu.

  

[@more@]



6s comentaris

“Jesús és un Híbrid”

A la vida, a vegades, ens deixa veure de manera fugaç com les coses brillen més del compte. Per exemple, podem veure quantitats ingents de genialitat condensades en poques paraules, elegants, que surten espurnejant de la boca d’algú que, per uns instants, esdevé l’ésser més sexy de l’univers.

No passa pas gaire sovint, però quan passa, no pots més que somriure i corroborar, feliçment,  que aquell cabronàs que tot just feia mitja hora t’estava liquant el cervell a base d’una dissertació estèril – enfocada de manera abominable – sobre la conservació de la biodiversitat, s’ha guanyat el títol d’estrella “porno” del meu cor 

I va i diu: “Jesús és un híbrid

I noto les meves pobres gònades rebotant pel terra, boges d’emoció.

Quanta veritat acumulada en quatre paraules. Quanta mala llet, també. Quina representació tan formidable del miracle de la immaculada concepció, que va donar com a resultat, un híbrid entre ens celestial i persona humana normal i corrent. Quina manera de dir una veritat de forma tan divertida.

Com m’agrada acabar una classe així.

Oh.

Perdoneu l'emoció de tot plegat.  

[@more@]



5s comentaris

Menjar i dibuixos animats

És probable que tot sigui a causa d’una més que probable inflamació crònica d’alguna porció del meu cervell però, de veritat, quan veig el menjar que surt als dibuixos animats m’entra gana. I no només gana. Tinc la sensació que aquell menjar tan dolçament dibuixat “ha de ser bo”.

No és normal, perquè m’he d’enganyar, que l’estomac protesti quan veu com en doraemon es menja un d’aquells pastissets de melmelada. O quan en Son Goku es fotia aquells àpats plens de carns i menjars clarament inventats. No us podeu imaginar la salivera que m’entrava llegint qualsevol còmic de l’Asterix i l’Obelix, veient com quantitats ingents de senglars a la brasa, de color i textura celestial, eren devorats per aquells gals.

Oh, tristos romans, que només menjàven farinetes.

Com és això? Qui ha perfeccionat l’art de dibuixar els sabors? Perquè quasi que em podia imaginar el gust que tenien els fideus que engullia en Musculman.

Ai, que m’ha vingut ja gana, recordant tot això.

Sigui com sigui, aquesta és una reflexió que feia molt de temps que em voltava pel cap i que requeria ser comentada, aviam si soc l’únic perturbat que li passa això. Creieu que això és normal? Ho puc posar al curriculum? Puc reclamar algun crèdit de lliure elecció? En definitiva, he de deixar de mirar la tele i fer coses més productives, com salvar les balenes o apuntar-me al gimnàs?

Per sort, la tele actual és una merda d’una immensitat notable, que sinó el meu estòmac grinyolaria de manera quasi constant

A tot això dir que, tan de bo cremi a l’infern durant segles, no m’he fet esmorzar i tinc el cervell en mode monotemàtic. Gana, gana i més gana. I queden tantes hores abans de dinar…

Si algú em troba, improbable però possible veient la moral que té en Laporta respecte el que farà el barça a can Liverpool, que sàpiga que avui no tindré una conversa gaire entretinguda.

Avisats esteu.

Nyam.

 

 

[@more@]



6s comentaris

Després de 1000 anys

 

Entre examens, viatges i més coses en vinagre he tingut aquest lloc un xic abandonat.

Aviam si ara…

Collons. Si és que em sembla que seria més regular cuidant un tamagotxi.

Ja! Mentida!

Moriria al cap de mig dia afogat en la seva pròpia merda.

Doncs això, que hola a tothom. 

[@more@]

5s comentaris

Sobre algunes converses (no totes)

En allò que s'acostuma a anomenar l'experiència quotidiana, que és aquell sub – univers quàntic on la gent es queda sense paper al lavabo i es crema amb les bosses de crispetes acabades de sortir del microones, s'observa que, a vegades, l'acte d'enraonar presenta un quadre clínic que el doctor House  diagnosticaria com un  tumor cerebral del tamany d'un moniato, curable només a base de successives i doloroses puncions lumbars.
Que quedi dit que tot el que ve a continuació és una opinió personal.

Moltes coses a la vida acostumen a venir de dos en dos. El Bé i el Mal, el Ying i el Yang,  els testimonis de jehova, etc. Succeeix el mateix amb parlar i l'escoltar, que en perfecta sinergia desemboquen en una conversa d'aquelles que diríem agradables. El problema de tot plegat és que en aquest país s'escolta que fa pena. I pel que respecta al parlar, no dista gaire de quan es vomita el dinar a la falda de l'altre.

Sí, és trist amics, però és així. Moltes converses modernes que he presenciat es limitaven a un intercanvi successiu de vòmits per part dels interlocutors, sense parar-se a tastar a veure quin gust té el vomit de l'altre o preguntar-se que caram deuen ser aquestes boletes de color verd. La qüestió és senzillament aviam qui és capaç de cobrir de vòmits abans a l'altre. Una simple i plana competició d'intensitat vomitiva.

El que ofega abans l'altre, docs això, que guanya.

Això, en el meravellós món dels paramecis, pot arribar a ser divertit, però en la excessivament ben valorada societat humana, personalment, crec que es pot aspirar a una mica més.

És qüestió, senzillament, de parar a escoltar una mica el que et diuen.

Perquè tot i que pot semblar increïble, a vegades la gent té coses interessants a dir.

En serio, no és conya.

[@more@]

10s comentaris

Coses Estranyes

Avui m'he llevat, normal i tal, però del meu melic en sortia música Country (això està descaradament plàgiat d'algun lloc que no recordo). Amb el mugró esquerre regulava els greus i el dret era com el botó de pausa. Després ha vingut un metge amb una flor al cul que ha insistit molt en què em prengués una pastilleta en forma de doraemon. El metge és veu que no era metge, sinó que era el meu sentiment de culpa per estar fent el ronso al llit i que la pastilla en forma de doraemon no era per menjar-me-la, sinó per mirar-la i adorar-la.

Però jo, sincerament, no he acabat d'entendre el detall de la flor al cul. 

Sigui com sigui després he agafat la renfe i he arribat a l'hora que tocava. Al sortir de l'estació la gent m'aplaudia i em felicitava per la proesa. Jo, emocionat, he començat a plorar. Fins que els mateixos que m'estaven aplaudint han començat a escopir-me i a pegar-me per ploramiques. 

Però no passa res, que soc un nen. I tots sabem que els nens són de goma. 

Ja més calmat, i en una classe, el professor ens ha demanat que era el més important que ens havia ensenyat internet. Òbviament, que haviem d'allargar els nostres respectius penis.

I mentre la classe discutia aquest afer, la pastilla gegant en forma de doraemon m'ha vingut a buscar en patinet i hem passat una tarda meravellosa menjant "conguitos" i jugant al mocador.

Però, en definitiva, res d'això és més estrany que no pas que et surti un pot de mongetes del cul *.

 

* Fet verídic que m'han passat últimament en forma de fotografia que em nego a reproduïr aquí per alló del bon gust.

[@more@]

5s comentaris

Val

Val, vinga. Intentaré escriure més.

Com si passar de zero a alguna cosa tingués mèrit.

Buf. 

La setmana que vé potser. 

[@more@]

3s comentaris

Abominables, les pràctiques

Ahir, tot i que puc dir que he sobreviscut, vaig assistir a les pràctiques
més abominables de la història de la civilizació.

Us poso en context:

3 hores, una aula d’ordinadors, uns 15 equips informàtics, trenta i força
alumnes i un professor subnormal, al mateix nivell que la pràctica en si
mateixa. Ah, i temperatures descaradament tropicals que no feien més que fer-te
replantejar si no seria millor empassar-te el boli “bic” i acabar amb la teva
penosa vida.

Doncs així és com vaig passar la meravellosa tarda d’ahir.

Hauria sigut més productiu quedar-me a casa i fer un campionat de càries, a
veure qui les té més grosses. O senzillament llegir poesia, d’en Neruda, per
exemple.

El problema de tot plegat és que quan surts d’aquell petit camp de
concentració i enfiles el camí, penosament, cap a casa, vas essent conscient
mica en mica que aquestes tres hores perdudes no te les tornarà ningú. No pots
anar a cap autoritat sanitària i reclamar que la teva facultat, amb els genis
dels caps de departament com a estandard, t’ha arrabassat 3 hores de la teva
vida.

I és cert que aquestes 3 hores, en el cas que no hagués hagut de fer pràctiques,
no haurien sigut productives des del punt de vista romàntic i “gilipolles” de l’expressió.
Probablement haurien sigut dormides en una proporció respectable i, en general,
desaprofitades.

Però, amb la petita diferència, que jo aquestes hores de fer el gàndul a
casa em surten gratis. Les 3 hores de pràctiques, en canvi, les he pagades. Per
tant, vull tenir la sensació d’estar aprofitant el temps. Vull que em triturin
a treballar, que em maltractin, que m’explotin mentalment. Que em facin suar la
cansalada, vés.

Però que no em tinguin 3 hores entaforat en un seient, a 30 graus, veient
com el senyor dels pijames – el professor – escup merda indiscriminadament en
forma de presentacions al projector, sense que jo tingui cap altra feina a fer que tocar de tant en tant el ratolí i tocar-me els meus sagrats collons.

Si us plau.

[@more@]

4s comentaris

Un Món (medieval) Meravellós

Jo vull. Jo vull, jo vull i jo vull.
Ser un rei gras i cabró.

És sabut, entre els meus cercles, que els règims totalitaris em provoquen
trempera. Mira, això del poder absolut em posa molt “tonto”. I Compte! Que
quedi clar que des de la meva educació profundament democràtica i
constitucional rebutjo amb vehemència aquestes pràctiques totalitàries,
faltaria més. Però com que la major part del meu temps vital em comporto com un
pertorbat, aliè a la democràcia i altres mariconades, resulta que jugo força
amb l’idea de tenir-vos a tots vosaltres sota una tirànica dominació, esclaus
sense futur en el meu gloriós Imperi del Mal.

Perquè no dubteu pas que el meu Imperi seria gloriós. I sexy.

Abnegats serfs, a més, no caldria que patíssiu gaire per la meva vida,
perquè a part de gràs i cabró, seria un covard que deixaria que els millors
homes i dones del regne es matessin en incomptables batalles per protegir els
territoris que jo hauria aconseguit a cop de titola, com a molt.

Tindríeu, llavors, tirania per anys.

De tant en tant, motivats potser per una gran epidèmia de fam o abusos
diversos per part de les autoritats reials, vindríeu al meu Catestell Infernal
a suplicar ajuda al Rei més sexy de la història de la civilització.

Entonces yo os hablaria en castellano, que acojona mas.

I llavors, doncs no sé, em sembla que històricament els reis s’espolsaven
força de sobre les reclamacions desesperades dels seus súbdits. Us aferraríeu
als meus reials turmells, implorant amb desesperació. Faríem uns riures amb la
meva cort reial i llavors deixaríem anar als gossos.

Ah, serien uns anys fantàstics. No gaires, perquè més d’hora que tard una
massa considerable de gent notablement putejada assaltaria al meu castell, amb
ràbia totalment justificada, per tal de trinxar-me i fer-me sentir quelcom
punyent.

Però no em trobaríeu.

Perquè com que soc més llest que la gana ja faria dies que hauria fet les
maletes i estaria viatjant en secret, disfressat de…de… tortuga ninja?…
cap algun paradís tropical on m’estarien esperant putes i drogues en
respectables quantitats.

I en Keith Richards enfilat en un cocoter.

Seria aquesta una bonica història sinó fos perquè probablement la idea de
fugir de l’Imperi del Mal amb Renfe no hauria sigut la millor.

Em trobaríeu, ergo, em mataríeu, força lentament, em trinxaríeu i em
donaríeu de menjar a una colònia de llimacs que anirien defecant trossets de la
meva persona arreu.

Al final, amb sort, sortiria a les enciclopèdies.

[@more@]

7s comentaris

Guitarra d’aire

És nota que el dijous passat vaig sortir. A mesura que les llàcunes de
memòria s’omplen, van aflorant detalls que als meus ulls no deixen de ser
simpàtics.

Com per exemple la guitarra d’aire.

[@more@]

Si et dediques a observar els personatges que hi ha a dins d’una discoteca
hi trobaràs, a grans trets, tres tipopogies diferents: els que es troben en el
seu medi, els que no i els que fan el que poden.

El grup més interessant, i que no provoca la ràbia dels primers i la pena
continguda dels segons, és el tercer, és el de la gent que fa el que pot. I com
que fa el que pot doncs resulta que ja ha vingut de casa adequadament tocat,
perquè ja des de molt jove va esbrinar que sortir de discoteques sense alcohol,
en el seu cas, significava una debacle absoluta. I tocat com va, el nostre
personatge, s’endinsa a les profunditats cruels de la discoteca a esperar que
alguna canço li soni un xic i es pugui emocionar gratuïtament.

Aquí entrem en una altra bifurcació. Dins el grup d’abans trobem dues
branques, la dels que els hi sonen les cançons i la dels que amb prou feines
saben que coi és el que sona pels altaveus.

Dels primers, tenint en compte el que sona actualment a les dicoteques,
només en puc dir que tenen un gustos musicals molt discutibles. Els segons, en
canvi, quan el Gran Déu Del Heavy vingui a donar pel cul a tota l’humanitat
potser se salvaran i tot.

Llavors que tenim, uns individus amb ganes relatives d’estar en una
discoteca i que no estan gaire al corrent de les tendències musicals que es porten.
Que fan? Anar a la barra? Suïcidi? Intentar lligar?

De fet, poden fer moltes coses – deixeu volar la vostra imaginació – però
sempre queda l’opció molt respectable de fer el mongól. Com el dijous passat.

Com quan sona una de les poques cançons que saps quina és i, per fortuna,
té una guitarra que, coma bon rocker que ets, et posa els pels de punta. I aquí
s’hauria d’acbar tot però com que has triat la via de comporar-te com un mongol
comences a fer com que puntejes una guitarra imaginària i et marques el millor
“solo” de la història de la civilització.

És igual que no hagis tocat una guitarra en la teva puta vida.

La guitarra d’aire la sap tocar tothom.

2s comentaris