L’Interrogador (I)

A l’únic subterrani del món on a la
Gestapo li faria cosa interrogar a la gent, l’interrogador es disposava a fer
la seva feina.

Parla!!

[@more@]

Jo el que no entenc és perquè era
necessari baixar aquí a baix en aquest cau de merd
a – digué l’interrogada,
intentant apartar la vista d’una llesca de pa, precolombina almenys, que hi
havia entre ella i l’interrogador.

L’interrogador li va clavar un bufa.

T’he dit que parlis! – cridà
l’interrogador, alhora que considerava que la llesca encara era aprofitable.

Llavors va aparèixer l’ajudant de
l’interrogador, de manera dramàtica, i amb un feix de papers sota el braç.

Senyor – digué el jove ajudant – crec
que el subjecte té raó
.

L’ajudant sempre intenta distanciar-se de
a situació, per tal d’evitar que els seus sentiments (de merda) interferissin.
Per això utilitza paraules com “subjecte”, “afirmatiu” o “presumptament
sospitós”.

Raó en què?

En què això està molt brut
contesta l’ajudant.

Tu el que has de fer és callar! Jo
decidiré que està brut o no, tros de marica!! Tu dedica’t a fer el que jo
t’ordeni!! Que coi hi portes sota el
braç?

L’ajudant estava acostumat als atacs
verbals de l’interrogador. Es prenia la feina molt seriosament.

Informes mèdics, senyor. De 34 dels
últims interrogats
.

com? – l’interrogador no veia a
on volia anar a parar el seu ajudant.

Tifus, senyor. Tots aquests 34
interrogats que surten als papers que porto a sota el braç. Segons l’informe,
mentre agonitzaven a causa de les diarrees més brutals de l’historia de la
civilització, en aquells moments complicats
– l’ajudant va fer una pausa – el
tenien a vostè força present
. Segons el departament d’avaluació de
riscos les probabilitats que algun, o més d’un, d’aquests 44 subjectes li
trenqui les cames són força elevades.

L’interrogador estava consternat, però no
volia que se l’hi notés.

Ah, senyor – continuà l’ajudant – l’inspector
ha tingut una gens agradable conversa amb el departament de sanitat, a raó
d’aquesta sala d’interrogatori, per la qual cosa, com és de costum, torna a
desitjar la vostra lapidació. Conscient que no pot fer-ho ha renegat de vostè,
en presencia meva, durant els habituals 3 minuts de rigor i m’ha donat ordres
explícites que li faci netejar això amb la llengua. Però crec que aquesta
última ordre la podem relaxar una mica.

És tot? puc continuar amb
l’interrogatori, petit paràsit xucla-tintes
? – l’interrogador volia
continuar la feina com abans millor. La perspectiva d’haver de netejar aquell
subterrani era emocionalment compromesa. L’hi havia agafat tanta estima.
Respecte a les cames ja l’havien amenaçat tantes vegades amb trencar-li que ja
ni s’immutava.

– Bé, sí, més o menys és tot. Però si em
permet la suggerencia jo li trauria les esposes a la seva mare, que la té emmanillada
a la cadira. I també intentaria fer-la reaccionar, perquè de la fava que li ha
clavat la deixat inconscient. A part d’això no pateixi, crec que sobreviurà.

L’interrogador se’n va recordar que havia
portat la seva mare a veure on treballava. I llavors va sentir pànic.

Mare!!!

ehhh….et…mataré…grrr…
digué la mare, com va poder.

L’interrogador i l’ajudant es van mirar.

Em sap greu, porto la feina a la sang
i quan baixo algú aquí tinc la necessitat…. i me n’oblido… vés, ja veus

– va dir un interrogador, no gaire espantat per l’amenaça de la mare, sinó més
aviat per la probable perspectiva de quedar-se sense sopar.

Veig, veig – digué l’ajudant.

I així tots van marxar sans del
subterrani. Excepte 34 persones.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: L’Interrogador (I)

  1. la culpa sempre és de la víctima, pobret interrogador, mira que tenir una mare així…

Els comentaris estan tancats.