Sobre algunes converses (no totes)

En allò que s'acostuma a anomenar l'experiència quotidiana, que és aquell sub – univers quàntic on la gent es queda sense paper al lavabo i es crema amb les bosses de crispetes acabades de sortir del microones, s'observa que, a vegades, l'acte d'enraonar presenta un quadre clínic que el doctor House  diagnosticaria com un  tumor cerebral del tamany d'un moniato, curable només a base de successives i doloroses puncions lumbars.
Que quedi dit que tot el que ve a continuació és una opinió personal.

Moltes coses a la vida acostumen a venir de dos en dos. El Bé i el Mal, el Ying i el Yang,  els testimonis de jehova, etc. Succeeix el mateix amb parlar i l'escoltar, que en perfecta sinergia desemboquen en una conversa d'aquelles que diríem agradables. El problema de tot plegat és que en aquest país s'escolta que fa pena. I pel que respecta al parlar, no dista gaire de quan es vomita el dinar a la falda de l'altre.

Sí, és trist amics, però és així. Moltes converses modernes que he presenciat es limitaven a un intercanvi successiu de vòmits per part dels interlocutors, sense parar-se a tastar a veure quin gust té el vomit de l'altre o preguntar-se que caram deuen ser aquestes boletes de color verd. La qüestió és senzillament aviam qui és capaç de cobrir de vòmits abans a l'altre. Una simple i plana competició d'intensitat vomitiva.

El que ofega abans l'altre, docs això, que guanya.

Això, en el meravellós món dels paramecis, pot arribar a ser divertit, però en la excessivament ben valorada societat humana, personalment, crec que es pot aspirar a una mica més.

És qüestió, senzillament, de parar a escoltar una mica el que et diuen.

Perquè tot i que pot semblar increïble, a vegades la gent té coses interessants a dir.

En serio, no és conya.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 comentaris a l'entrada: Sobre algunes converses (no totes)

  1. Sí, la veritat és que sí. El teu post em va de conya per reeenviar a una persona concreta, que m’acaba de penjar el telèfon precisament perquè no sap escoltar, només vomitar. Bo lo dels paramesis.

  2. Poca quantitat però de gran qualitat, aviat el teu blog valdrà milions!

    Qui son aquests paramesis?

    Per cert, et passo el meme del llibre i la pàgina 123:D

  3. a mi em passa el contrari, m’aborreix tant parlar que sovint (molt sovint, de fet) em quedo encantada a mitja frase i no em ve de gust continuar parlant.

  4. Garf4 diu:

    Aqui mateix veig que se’n diuen de coses interessants ^^ et vindre a “escoltar” més sovint 🙂

  5. Bones festes i feliç any nou, Ararat!

  6. carles diu:

    Tens tota la raó… parlem massa quan en realitat ens hauríem de dedicar, almenys una miqueta més, a escoltar els altres. Que vagi bé el dia de Reis 🙂

  7. Tresinores diu:

    Brutalment encertat. La gent parla i parla i no escolta, per tant, no aprèn mai res. Jo sóc persona callada de mena i això encara els molesta més.

    Jo escolto i ells esperen el meu vomit, i sóc tant cabró que no els hi regalo pas. Això encara els pot enfurismar més, molts dels vomitadors compulsius ja saben que quan escoltes aprens, quan escoltes penses i per tant, es possible que te’n entenguis que el que diuen és una merda.

  8. uruviel diu:

    A mi també m’agrada més escoltar. Parlar per dir gilipollades és un gast d’energia innecessari, no trobeu?

  9. n diu:

    ararat! ararat com el monte arara? ararat com la peli?

  10. Gnom diu:

    travel gfxf search fsj:n
    virginia-travel

Els comentaris estan tancats.