Comportament Curiós

M’imagino que no és quelcom nou. Suposo
que els avantpassats nostres ja van al·lucinar observant com algun dels seus
pertorbats companys va i es posa a caminar dret. I ja no diguem quan alguns van
començar a enterrar els morts.

Per tant, l’incredulitat, com a resposta a
actes absurds, ja fa temps que dona voltes.

És com quan, per exemple, tornant d’una
festa universitària el dijous a la nit, per Avinguda Madrid, el teu
alcoholitzat company de pis comença a cridar a plena veu el següent:

“Mira (el meu nom), el que passa és que jo soc homosexual.
HO-MO-SEX-UAL!”

Jo, perquè negar-ho, anava força passat,
però tot i això em vaig quedar de pasta de moniato. No tant pel presumpte atac
de sinceritat per part del meu company, sinó pels pocs escrúpols envers la
parelleta d’enamorats que teníem just a un metre quan ell va decidir fer
retronar la seva veu per tota l’Avinguda Madrid.

Per cert, no és gai, però és que li venia
de gust deixar empremta en la història de les situacions absurdes.

Més endavant arribaríem a casa i, en el
seu cas, entraria fent el mongol al menjador a visitar “cacatua-okupa” que vam
recollir de l’estenedor del balcó farà un parell de setmanes però, per sorpresa
seva, es trobaria un intrús semidespullat dormint al sofà que se’l quedaria
mirant amb una cara de circumstàncies que probablement passarà a la història de
les cares de circumstàncies.

I em sembla que no va passar res més.
Excepte el 5 minuts de descollonamenta general per part meva quan el meu
company va tornar lívid del menjador.

Tot, absolutament tot, culpa del vodka.

[@more@]



3s comentaris

L’Interrogador (I)

A l’únic subterrani del món on a la
Gestapo li faria cosa interrogar a la gent, l’interrogador es disposava a fer
la seva feina.

Parla!!

[@more@]

Jo el que no entenc és perquè era
necessari baixar aquí a baix en aquest cau de merd
a – digué l’interrogada,
intentant apartar la vista d’una llesca de pa, precolombina almenys, que hi
havia entre ella i l’interrogador.

L’interrogador li va clavar un bufa.

T’he dit que parlis! – cridà
l’interrogador, alhora que considerava que la llesca encara era aprofitable.

Llavors va aparèixer l’ajudant de
l’interrogador, de manera dramàtica, i amb un feix de papers sota el braç.

Senyor – digué el jove ajudant – crec
que el subjecte té raó
.

L’ajudant sempre intenta distanciar-se de
a situació, per tal d’evitar que els seus sentiments (de merda) interferissin.
Per això utilitza paraules com “subjecte”, “afirmatiu” o “presumptament
sospitós”.

Raó en què?

En què això està molt brut
contesta l’ajudant.

Tu el que has de fer és callar! Jo
decidiré que està brut o no, tros de marica!! Tu dedica’t a fer el que jo
t’ordeni!! Que coi hi portes sota el
braç?

L’ajudant estava acostumat als atacs
verbals de l’interrogador. Es prenia la feina molt seriosament.

Informes mèdics, senyor. De 34 dels
últims interrogats
.

com? – l’interrogador no veia a
on volia anar a parar el seu ajudant.

Tifus, senyor. Tots aquests 34
interrogats que surten als papers que porto a sota el braç. Segons l’informe,
mentre agonitzaven a causa de les diarrees més brutals de l’historia de la
civilització, en aquells moments complicats
– l’ajudant va fer una pausa – el
tenien a vostè força present
. Segons el departament d’avaluació de
riscos les probabilitats que algun, o més d’un, d’aquests 44 subjectes li
trenqui les cames són força elevades.

L’interrogador estava consternat, però no
volia que se l’hi notés.

Ah, senyor – continuà l’ajudant – l’inspector
ha tingut una gens agradable conversa amb el departament de sanitat, a raó
d’aquesta sala d’interrogatori, per la qual cosa, com és de costum, torna a
desitjar la vostra lapidació. Conscient que no pot fer-ho ha renegat de vostè,
en presencia meva, durant els habituals 3 minuts de rigor i m’ha donat ordres
explícites que li faci netejar això amb la llengua. Però crec que aquesta
última ordre la podem relaxar una mica.

És tot? puc continuar amb
l’interrogatori, petit paràsit xucla-tintes
? – l’interrogador volia
continuar la feina com abans millor. La perspectiva d’haver de netejar aquell
subterrani era emocionalment compromesa. L’hi havia agafat tanta estima.
Respecte a les cames ja l’havien amenaçat tantes vegades amb trencar-li que ja
ni s’immutava.

– Bé, sí, més o menys és tot. Però si em
permet la suggerencia jo li trauria les esposes a la seva mare, que la té emmanillada
a la cadira. I també intentaria fer-la reaccionar, perquè de la fava que li ha
clavat la deixat inconscient. A part d’això no pateixi, crec que sobreviurà.

L’interrogador se’n va recordar que havia
portat la seva mare a veure on treballava. I llavors va sentir pànic.

Mare!!!

ehhh….et…mataré…grrr…
digué la mare, com va poder.

L’interrogador i l’ajudant es van mirar.

Em sap greu, porto la feina a la sang
i quan baixo algú aquí tinc la necessitat…. i me n’oblido… vés, ja veus

– va dir un interrogador, no gaire espantat per l’amenaça de la mare, sinó més
aviat per la probable perspectiva de quedar-se sense sopar.

Veig, veig – digué l’ajudant.

I així tots van marxar sans del
subterrani. Excepte 34 persones.



2s comentaris

Una de les coses notablement bones de la tardor

Les mandarines.

Però no qualsevol mandarina, no. Em refereixo a aquelles primeres mandarines, que apareixen furtivament un dia per la cistella de la fruita.

Te les mires i veus com el seu color és una barreja entre verd i groc-taronja que apunta molt bones maneres. Llavors no et pots resistir i n’agafes una. I la comences a pelar. La pell és fina, i a cada tros que arrenques es desprén un fort olor a mandarina que gairebé et tomba d’esquena. Al final, la tens tota ella, pelada, esperant que en facis un bons ús.

És petita, com ha de ser una bona mandarina. Amb el dit gros fas una mica de força al centre i comences el proces de anar-ne separant les parts. Petites porcions de plaer taronja.

I per acabar, fas el que estava escrit. Cap a dins. I el veritable gust de la mandarina, amb tot el seu àcid i tot el seu dolç, es manifesta dins el teu privilegiat paladar.

I llavors penses que la tardor no està tant malament. I t’emportes unes quantes mandarines cap a Barcelona, per alegrar els dies universitaris.

[@more@]



13s comentaris

Super-Oferta!

Atenció:

Venc el meu cos de jove universitari a canvi de crèdits de lliure elecció. Faré el que sigui. Estic desesperat.


Bé, matitzem-ho.

No estic gaire disposat a fer marranades. Més aviat penso en passejos en bicicleta per la ciutat i batuts de maduixa amb dues "palletes".

Si voleu sexe dur valdrà molts crèdits.

Agraïria que fòssin noies les interessades, però suposo que no estic en condicions d’exigir res.

Demano simplement tendresa i que se’m tracti bé.

Ah, i que em torneu a la meva família, humiliat, com més aviat millor.

Als tuneros senzillament abstenir-se d’intentar-ho.

[@more@]

9s comentaris

Rutina

I demà, som-hi. De nou.

LLevar-se més d’hora del que seria humanament acceptable. Destriar les llesques de pa aprofitables de les que no. Intentar esmorzar. Un bon "txute" de nocilla. O potser és millor dutxar-se abans d’esmorzar? Sigui com sigui tindré son.

Carregar-te la bossa, suspirar, mirar amb melangia el llit i sortir del pis.

Caminar fins a la facultat. Com que tinc pis nou, que en teoria em permet anar a peu fins a la faculat, el més probable és que em perdi o que no calculi bé les distàncies i acabi arribant tard.

Però arribar, tard o d’hora.

Trobar-te amb persones humanes, a l’aulari. Repetir 300 vegades que l’estiu a anat bé i tal i qual. Ajuntar-te ben aviat amb els desgraciats habituals de l’any passat.

Hola! Ja teniu un desgraciat més.

Resar interiorment per tal que el professor de primera hora no vingui gaire motivat.

Vindrà motivadíssim, evidentment.

I així, intentat sobreviure durant 5 hores.

Anar al Bar, de tant en tant, a veure que tal. Escric Bar amb majúscula perquè és tracta ja d’una institució, i ho he de fer notar d’alguna manera.

Finalment, tornar al pis, derrotat. Començara mentalitzar-me que m’he de fer el dinar. Esforçar-me molt per fer la fotosíntesi però fracassar misrablement. No se, macarrons o alguna cosa així.

I després del dinar la vida d’estudiant se’m fa tant difícil d’explicar que millor deixo que ls vostres ments improvisin i pensin el que vulguin.

Però bé, no us preocupeu, a principi de curs sempre estic així.

Vaig a fer la maleta.

[@more@]

8s comentaris

Reflexió molt personal al voltant del País Basc i Catalunya

El País Basc, no cal dir-ho, és una terra de paratges preciosos on el
mar i la muntanya semblen entrar en una pugna -amistosa- en pro de la
vistositat. De la mateixa manera, els bascos són gent afable i de caràcter
contundent, que inspira confiança al visitant. És doncs, un país d’aquells que
val la pena veure, tan per les seves gents com pels seus paratges i la seva
història.

Però aquest no és pas un escrit per parlar
estrictament sobre el País Basc. Aquest és un escrit sobre com Catalunya,
moltes vegades, s’emmiralla en el País Basc. És probable que molta gent no
estigui gens d’acord amb el què exposaré a continuació però, per comentaris
recents en converses recents, he anat ordenant idees que desemboquen en aquest
text. Espero que ningú no se m’enfadi gaire.

[@more@]

Per començar, la consideració general que
extrec arran de diferents converses, lectures, missatges en fòrums d’internet,
etc, és que en general existeix un cert sentiment d’admiració cap al País Basc,
que va més enllà de l’evident simpatia que en un poble com el català desperten
altres pobles que presenten problemes de configuració nacional semblants.

Molts catalans miren cap aquelles terres,
no només amb admiració sinó també fins i tot amb cert sentiment d’enveja sana.
Meravella la fermesa amb què mantenen la seva identitat, la poca vergonya que
manifesten i en definitiva la claredat d’idees que en molts casos trobaríem a
faltar per aquí. Exemples n’hi ha a munts: la televisió pública basca, un poble
que es mobilitza amb facilitat, el concert econòmic, un lehendakari que demana
obertament el dret d’Euskadi a decidir el seu futur davant d’un Congrés
Espanyol hostil… totes aquestes coses, sembla ser, a Catalunya no existeixen.

És per això que m’he trobat moltes vegades
molts catalans que veuen el País Basc com un model a seguir per Catalunya, ja
que consideren que Catalunya, amb la seva política de pactisme i “d’anar fent”,
no fa més que anestesiar-se a si mateixa. Molts catalans s’emmirallen a si
mateixos en la situació a Euskadi, obtenint un reflex que marca moltes
mancances.

Resumint, que el País Basc està molt
millor que Catalunya, en l’aspecte de reafirmament nacional.

Aquestes consideracions anteriors, al meu
parer, són lamentablement tristes.

Em torba molt que a molts catalans els hi
sembli que al País Basc tot són flors i violes, considerant que a Catalunya
s’està fent el pallasso. Em torba aquesta cosa que per algun lloc he sentit
anomenar “basquitis” o “euskaditis” i que sembla ignorar que, si bé els
problemes en ambdós pobles son semblants, les situacions de partida i el
context és diferent, i per tant les solucions també. Amb aquest text el que
vull, en certa manera, és trencar una llança en favor de Catalunya i intentar desmitificar
un País Basc, que en la meva opinió, ho està en excés.

Evidentment, a Catalunya no s’ha fet ni es
fa tot bé. Però a Euskadi ni de bon tros tampoc.

En primer lloc, l’obvia temàtica del
terrorisme. Aquí potser em guanyaré unes quantes garrotades però jo renuncio a
qualsevol contrapartida política, o d’altre tipus, que es pugui obtenir per la
existència d’una banda terrorista. De fet, prefereixo mil vegades viure en una
Catalunya que se la fot de morros cada cop que va d’excursió a Madrid que no pas
en una guerrera Euskadi amb concert econòmic i amb ETA. Trobo immoral que el
País Basc, en una suposada negociació en vies d’una possible autodeterminació a
altra solució alternativa, tingui un pes específic més elevat que Catalunya
perquè en el cas de la primer existeix una organització terrorista. Realment
m’indigna força.

No podria viure en una societat que
consentís l’existència d’una organització terrorista. I per sort a Catalunya no
és va consentir. De fet, és una de les coses que trobo que no es valoren gaire
es que van ser els mateixos independentistes catalans, els que a priori més
suport haurien pogut donar a Terra Lliure, els primers a promoure la seva
desaparició. M’omple d’orgull que a la Catalunya moderna actituds d’aquest
tipus no hi tinguin cabuda de cap mena.

Personalment em podran dir el que vulguin:
que defensen amb les armes el que Espanya els hi treu per les armes, que si
tots els estats són terroristes, que si estat d’opressió policial, però no, per
aquí no hi passo. Són actituds que no es poden consentir, sobretot quan en al
meva opinió, no existeix una ofensiva armada contra el poble basc, a l’igual
que no existeix contra Catalunya. No, no i no. Els Bascos haurien d’haver
sortit cada dia al carrer durant tots els anys que dura això demanant, exigint,
la fi d’ETA. Cada dia.

Jo vull que Catalunya sigui independent,
però ho vull perquè Catalunya sigui un país millor. No vull tornar a les
cavernes. Vull arribar-hi de manera civilitzada. Sé que em direu que és
impossible, que soc un somiatruites i que les coses no van així. Però, jo dic,
com ho hem de fer sinó? Anem ja a les trinxeres?

En definitiva, ETA , a part d’un problema,
és una vergonya pel País Basc.

En segon lloc, i suposant que encara em
conserveu certa simpatia després de tot això comento el segon punt d’aquest
text, que és la suposada claredat d’idees basca quan es tracta de defensar els
seus principis. I com d’unit està el nacionalisme basc. I de com es mobilitza
la gent. I la pena que fa que a Catalunya no anem així.

Això, des del meu punt de vista, és força
cert. El nacionalisme basc a part d’estar ben aglutinat és molt més directe que
no pas el català. Però crec que això és
més atribuïble al diferent tarannà d’aquests dos pobles que no pas a una altra
cosa. Crec que senzillament són diferents maneres de fer. La basca molt més
vistosa i la catalana segurament més exasperant. És més, en la meva opinió, si
es veu en conjunt, la situació de Catalunya crec que és millor que la del País
Basc.

Euskadi pateix una polarització social que
ni de bon tros es dona a Catalunya. Si bé es cert que els nacionalistes bascos
estan molt convençuts i predisposats a la independència o alguna fórmula
semblant, a l’altre espectre polític, no hi estan pas gens. Al País basc
existeixen dos extrems pràcticament irreconciliables, factor que genera més
problemes que no pas solucions.

A Catalunya, és cert, el nacionalisme ni
està tan unit ni és tan insistent, però si que està més ben repartit a la
societat. Arriba a més llocs. La sensibilitat nacional és pot manifestar de
moltes maneres diferents i en molts graus, que els podríem identificar en els
diferents partits polítics de caire catalanista existents. I el que potser és
més important, l’espanyolisme estrictament entès no té gaire representació a Catalunya,
a diferència del País Basc, on si que en té.

Aquí podríem entrar a discutir si el PSC
no té segrestat en el seu interior una quantitat considerable de vots
íntegrament espanyolistes, que pels atzars d’aquest partit, han anat al servei
d’uns dirigents més o menys catalanistes (més o menys). I segurament seria
així, la línia política del PSC no representa el pensament de molts dels seus
votants. Però, en essència, el que vull dir és que a Catalunya la qüestió
nacional està molt més estesa i no només reduïda a uns determinats marges.

Si fins i tot el PP català sembla una
altra cosa comparada amb el seu germà gran de Madrid.

I ja per acabar, dir que a mi m’agrada
Catalunya. Sé que no tothom processa el catalanisme de la mateixa manera que
jo, uns per massa i uns per massa poc, però trobo que tampoc té que ser
necessàriament dolent que existeixin diferents maneres de ser catalanista.
M’agrada poder viure en un país on el tema nacional no és en tabú i no porta a
encendre les ires dels uns i als altres. M’agrada poder asseure’m a parlar amb
gent que proclamaria al república catalana ara mateix o que tornaria fer
president a en Jordi Pujol i veure que, en essència, tots volem el millor per
Catalunya, però de diferent manera. Sé que potser amb aquest estil català no és
tant espectacular ni encoratjador com el basc, però crec que a la llarga és la
millor manera de fer les coses.

I acabo.

Amb tot això el que vull dir és que el
País Basc està molt bé, però que tampoc ens hem de deixar enlluernar.

Jo crec que Catalunya, amb totes les seves
mancances, pot ser un exemple a seguir.

Un bon exemple.

2s comentaris

5 hores segrestat a la Renfe

Ahir no vaig poder escriure el meu post habitual perquè, a causa de la climatologia adversa, el viatge de Barcelona a Figueres, en compres de tenir una durada d’una hora i tres quarts, en va durar 5. Sense considerar el fet que no va arribar a figueres i va haver de doar mitja volta a Flaçà cap a Girona.
A continuació reproduiré integrament el que vaig escriure en un paper arrugat en una d’aquestes 5 hores, quan ja era evident que alló no acabaria feliçment. Per fer-ho tot més dramàtic ho reproduiré exactament com ho vaig escriure, tot i que normalment els acostumo a revisar i retocar el que no m’agrada, però considero que en aquest cas així es copsarà millor la desesperació de la situació

[@more@]

Començo:
Aturat al tren.

Porto aproximadament 1 hora segrestat, entre la
renfe i la pluja, al penúltim vagó d’un Catalunya express. Aquesta
hora, sincerament, a part de ser immensament avorida, ha donat perquè
es compleixin les actituds clàssiques en situacions semblants.

En primer lloc tenim el que podriem anomenar
"Normalitat Incòmode". Tothom resta més o menys al mateix lloc i en la
mateixa actitud, intercalant suspirs d’aquells que es tradueixen en un
"paciència" i insults més o menys descarats contra la Renfe.

Després, quan l’emprenyada va en augment, les
ires de tots els passatgers es centrn en el revisor, que està tan cagat
que s’ha amagat al lavabo.

Oh, iincís. Una nena acaba de dir en veu alta
"jopetas" i a mi m’ha vingut un atac de riure que he intentat camuflar,
sense gaire èxit, com un accés de tos.

Continuo.

Teniem un revisor escagarrinat. Llavors el
conductor del tren, intentant evitar la caça i captura del seu company,
encen la megafonia i ens cometa que a causa de les condicions
meteorològuiques el tren no tira i que no té ni la més mínima idea de
quan ho farà.

Bé, la gent ha sentit la veu de l’autoritat i ja està més tranquil·la.

Uns minuts de silenci.

Però, què collons, això és molt avorrit. Fem gresca.

La gent s’aixeca i comença a parlar, primer
tímidament i després amb més ganes. Les temàtiques acostumen a ser
aquestes i en aquest ordre:

– Ai, quina manera de plure.
– Em sembla que no arribaré. (no fotis?)
– Mira, tot l’estiu de sequera i ara cau tot.
– I vostè. d’on és?
– L’Empordà és preciós.
– No podria viure a Barcelona.
– …

I bé, coses per l’estil.

Ara, en aquests moments, començo a detectar
certa paranoia. Qualsevol soroll que faci el tren ens posa a tots en
alerta i dona peu a una acalorada discusió sobre el significat del
soroll en qüestió.

Que en el cas de l’últim ha significat una merda.


I com que ja porto una gora qui aturat i estic fins els collons d’escriure, doncs plego.

Vaig a passejar-me pel vagó a veure si puc vendre el meu cos a canvi de diners, que sempre serà més productiu.

Afegitó al cap de 10 minuts

Res, ningú vol follar amb mi, ni gratis ni
pagant. Per fer-me l’irònic he encés l’MP3 excusivament per escoltar
"Beautiful Day", que ja s’està a punt d’acabar, la cançó.

Afegitó al cap d’emergència

En un acte de solidaritat i tendresa, i perquè
veieu com de compromesa és la situació, una dona d’aquí davant ha
compartit les seves últimes provisions, uns quants "conguitos", amb una
altra senyora, que suposo que tenia gana. Quin moment més emocionant.

Afegitó obvi

Estic fins els collons.
Les faltes d’ortografia també són les originals.

3s comentaris

Converses amb Déu Encarnat (Avui, Bono)

I, per aquelles coses que passen, Déu es va
encarnar en Bono.

Llavors va pujar a un lloc on tots el poguessin
veure. I va parlar:

(Bono): En el nom de l’amor, he aparegut.

(Plebeus com nosaltres): Amen.

(Bono): Us estimo. Parleu-me lliurement i sense compromís, mentre observeu
l’aura de santedat que m’envolta. I recordeu, si teniu alguna campanya amb la
qual solidaritzar-me només ho heu de dir.

I un individu, que anomenarem Marçal, va prendre
la paraula.

(Marçal): Miri senyor Bono, que resulta que jo només escolto música màquina, o
sigui que no sé ni qui ets, però resulta que el senyor que escriu aquestes
coses tant divertides, és a dir, l’autor d’aquest blog, és un fan d’U2 força
convençut i ens ha avisat que pobre de nosaltres que deixéssim anar algun comentari
àcid en contra de vostè, ja que ens exposàvem a passar la resta de la nostra
vida literària en una sala plena de hàmsters antropòfags. Llavors, els aquí
reunits hem ficat tots els nostres noms en una bossa per saber qui seria
l’encarregat de parlar amb vostè, que he acabat essent jo, i hem decidit també
dir-li que és un tio de puta mare i que li vagi molt bé tot plegat.

(Bono): Gràcies estimats fills meus. Us desitjo que la vostra vida sigui llarga
i pròspera
.

(Marçal): Però, a petició d’aquell senyor que porta el jersei groc, m’ha demanat
que li pregunti que es van fumar exactament quan van gravar el disc Zooropa.

(Bono): Absolutament res, estimat fill meu.

En Marçal li va a comunicar al resposta al senyor
del jersei groc. I en acabar va tornar als peus del Déu Encarnat.

(Marçal): Que diu que no. Que no s’ho
creu
.

(Bono): Ai, pobre ànima en pena. Prepareu una foguera i que el foc purificador
li renti l’esperit.

(Marçal): Molt bé.

(Bono): I ara, fem tots una rotllana a voltant del foc i
escolteu que bé que toco la guitarra.

I així va ser com el senyor del jersei groc va ser
fet a la brasa, mentre el Déu Encarnat intentava recordar perquè dimonis va ser
el The Edge i no ell el que es va convertir en guitarrista del grup U2.

Després d’això Déu Encarnat va fer forces coses.
Per descomptat, va continuar fent la millor música del món durant molts anys.

Es va treure tres carreres universitàries, Física
Nuclear, Biotecnologia i Magisteri.

Va compaginar ell solet una trentena de campanyes
solidàries arreu del món, amb un munt de concerts amb en George Michael i gent
per l’estil.

Un dia, després de berenar va descobrir la vacuna
de la SIDA.

Poc després va rebre tots els premis nobel a la
vegada, una gesta que no es repetiria mai més.

La reina d’Anglaterra va estar a punt d’abdicar a
favor d’ell, però en Bono, en un acte de generositat que l’honra, va dir que
preferia continuar essent un simple músic.

Poc després va ser escollit secretari general de
l’ONU, una tasca que va agafar amb gran il·lusió, i va aconseguir acabar amb el
deute extern del Tercer Món i de la targeta de crèdit del The Edge.

Però, al final, Déu Encarnat, vell, feliç i
conscient que havia portat una vida plena i digna, va morir amb un somriure als
llavis a la seva casa de Dublin, havent deixat una herència que el món mai
oblidaria.

Resem una oració per ell.

I al tercer dia va ressuscitar.

I diuen que el van veure caminar sobre les aigües
però això ja només són rumors.

[@more@]

10s comentaris

Onze de Setembre, 2006

Avui, és un d’aquells dies especials.
Celebrem que “som”, amb un rerafons carregat del que “érem”, però
sobretot, en la meva opinió, celebrem que tot i els tràngols patits “encara
som”
.

[@more@]

La Diada Nacional de Catalunya és una
celebració a la qual s’hi dona masses voltes. Des de diferents estrats se la
mareja, se la desnaturalitza, se la instrumentalitza, se la exagera i fins i
tot se la menysprea.

Això és perquè no és una festa còmode.
Perquè no existeix una línia oficial a l’hora de seguir-la. Per a cada català
aquesta festa pot significar una cosa diferent; despertar uns estímuls
diferents. Pot fins i tot no despertar-te res. I això és emprenyador, per a
tots els polítics, perquè no saben que poden sentir o poden veure.

La celebració d’una derrota és força
peculiar. A més, probablement la pitjor derrota que podríem celebrar. Diuen que
això és molt significatiu del nostre caràcter. Que és una manera de
recordar-nos any rera any com hem vingut a para aquí.

És una manera de veure-ho que m’agrada. Com
a poble, podríem haver recordat les gestes, els grans moments de la nostra història
i inflar-nos d’orgull en les celebracions. En comptes d’això, celebrem, o més
aviat commemorem un dia dramàtic per aquella gent de fa gairebé 300 anys. Un
esdeveniment dramàtic que quasi bé ens aniquila, però que no ho va aconseguir. M’agrada
aquest detall.

És com dir “Veieu! Encara som aquí!”

Molts polítics, als quals em sembla que en
el fons mai els hi agradarà aquesta festa, sempre diuen que aquest dia és per
reflexionar, per mirar endavant i per pensar que pots fer, deixant enrera el
passat.

Jo opino que sí, aquesta festa evidentment
dona peu a mirar cap a endavant i plantejar el futur. Però la naturalesa de la
festa fa que aquesta projecció futura es faci sense renegar del passat, i sent
conscient de tot el que ha passat fins avui dia, on els catalans d’avui encara
tenim la possibilitat de plantejar-nos el futur.

El que va passar després de 1714 i que, en
la meva opinió és el més important, és que el país no es va veure immers en un
mar de llàgrimes. El país es va aixecar i va continuar anant a treballar cada
dia. Un país sencer, amb tota la dignitat que li quedava, cercava la normalitat.
Obrien botigues, s’anava a l’escola, es viatjava a l’estranger.

Soc l’únic que es meravella cada cop que
pensa que, gràcies a molta gent bona durant aquests gairebé 300 anys, encara som
aquí? Quan el més normal, en vista de les circumstàncies, era de desapareguéssim
en el flux de la història? Que contra tota lògica, veient la història, aquí
encara es parla català, encara que els pesi a alguns?

Amb tot, crec que avui és un dia, sí, per
mirar al futur, però sobretot de valorar com els catalans que ens han precedit
han aconseguit que el país encara existís avui dia.

Un aplaudiment per a ells. A tots els que
han treballat una terra que han fet seva i de la qual se n’han enamorat. A tots
els que han fet de l’acte de parlar català una cosa normal. Als que mai van
desesperar i ens va donar un futur.

En definitiva, avui és un dia per prendre
exemple d’aquella gent, que mai va deixar de treballar.

5s comentaris

Comptant Nazis

Últimament he estat fent comptes, amb tot això dels nazis que sembla que els venguin en una rifa, i més o menys
m’ha sortit el següent:

[@more@]

Aquí a casa nostra que és o més puc comentar,
segons unes encantadores persones, estem governats per un règim “nazionalista”.
Això vol dir que, de rebot, tothom qui hagi votat a algun dels partits de
govern és nazi. Però, llegint premsa i tal, me n’he adonat que el terme
“nazionalista” s’estén a qualsevol partit dels que tradicionalment anomenaríem
nacionalista, per tant a CiU també són nazis. I existeix també la sensació que
tothom qui estigui al càrrec del funcionament d’algun dels aspectes dels sitema
d’educació d’aquest país, també és un nazi. Menció especial a les oficines de
garanties lingüístiques, que directament són titllades de Goebbelianes.

Ah, i al País Basc també són uns grans nazis.

Llavors, per altra banda, tots aquests nazis que hem
comentat ara, alhora acusen de nazis a pràcticament tota la dreta espanyola, és
a dir el PP. També anomenem nazis a gran part dels jutges dels constitucional,
suprem o audiència nacional. Els de la COPE, per suposat, tampoc se’n salven.

Començo a sospitar que ben aviat el PSOE també
serà considerat un partit nazi.

Però anem a observar una mica com va fronteres
enllà.

Si ens en anem als Estats Units, començant pel seu
president i englobant a gran part de la societat he sentit a dir més d’un cop
que allò és un regim nazi, el nazi suprem del qual és en Bush. Llavors, com que
tot allò que toca nazi és torna nazi, la Gran Bretanya també és nazi. Al
Canadà, la veritat és que no se com s’ho fan, però es veu que aguanten com uns
campions.

Respecte a Europa en més d’un fòrum he llegit que
la típica dreta europea és nazi. En fòrums de diferent espectre, en canvi, he
sentit a dir que l’esquerra europea són uns nazis. Els lobbys agraris tampoc no
se’n salven gaire, i les seves pràctiques menys.

A la Xina, es veu que són comunistes.

A tota aquella llista de països que els podríem
classificar com a “països que els hi costa tirar endavant” normalment estan
plens de gent sota el control de polítics amb pràctiques nazis.

Els russos també són comunistes. I a Suïssa són
neutrals.

Si a tots aquests nazis, que no són pocs, hi
afegim els que són més o menys nazis de veritat, com per exemple els grups
neonazis, partits com España2000, els boixos nois, els ultra sur, aquells de
l’Altetico que fan tanta por, en LePenn, aquell partit flamenc que ara no me’n
recordo com se’n diu, aquell altre partit austríac, el Schwarznegger, els del
Ku Klux Klan i uns quants més; si afegim tots aquests, surten un pilot de
nazis.

I sense comptar tots els nazis que es van escapar
a l’Amèrica llatina després del 45. Aquests ja no compten per vells, suposo,

I a tot això dic que sort que els nazis van perdre
la guerra, que si no.

Nota: El sentit de tot plegat és que ja començo a
estar irritat que tothom faci servir la paraula nazi amb tanta
facilitat, i quedar-se tan tranquil.

4s comentaris